PORCS I GRANOTES.

Són dies de lluïta. Una lluïta que cadascú la fa a la seva forma, conscients de la dificultat però confiats en una salvació individual front a la debacle col·lectiva. I eixe és el principal error, davant d’un problema global no es poden trobar mai solucions individuals, que són falses, amb data de caducitat i deudores d’un alt preu. Un error que naix de la diferència de visions: els educadors posseïts per una perspectiva individual davant dels problemes i el “sistema” (concepte difús, pero real) que actua amb una estragègia global i que ja té un llarg recorregut. Perquè el que ara estem patint no es pot interpretar com el començament d’una lluïta sinó més bé com la conclusió d’una estratègia que ve de llarg i que la majoria dels docents hem ignorat, pensant en la salvació individual i uns danys mínims que mai ens afectarien a cadacun de nosaltres. I ara estem en condicions de poder llegir molts dels fets i decissions que han vingut desenvolupant-se des de fa anys. Unes actuacions que, com bé em deia un company molt estimat (del qual no dic el nom per no perjudicar-lo), respon a l’estrategia del porc, engrossar-lo, lligar-lo en curt i quan el seu cost és massa elevat, matar-lo i abastir-se de menjar. De esta forma han actuat amb nosaltres. Primer ens han anat llevat poder amb mesures que pensaven que no ens afectaven, al revés ens buidaven de poder als docents i també de responsabilitats sense tocar-nos el sou, encara que el preu fora aguantar al més inútil del centre (o al més pervers) de directiu, en el pitjor dels cassos, o a un company lector de decrets però ignorant d’un projecte educatiu. Després ha iniciat una campanya de desprestigi continuat contra la funció pública i els sindicats que ens representen. Fet açò, es propagava que els funcionaris ens constaven massa per a feina que feien i no podiem seguir pagant. Finalment va aplegar el moment de les retallades i la seva conseqüent tisorada. Ara ja no podem tornar enrere, és massa tard, sols ens queda defensar els serveis públics i explicar a tots quina estratégia perversa però meditada s’ha seguit amb els funcionaris. Una estratègia vella però efectiva, la que li van aplicar a aquella granota que després de ficar-la en aigua van començar a calfar-la a poc a poc, i adaptant el seu cos al canvi lleu però constant de temperatura no es va adonar quan l’aigua estava bullint i ja no podia fugir del recipient que l’havia atrapada. Això mateix ens ha passat, i ara sembla que la passivitat col·lectiva dels funcionaris (i en particular els docents) ens ha condemnat a quedar-nos presos d’una situació que no hem sabut llegir a temps i ficar-li el remei que les circumstàncies ens exigien.

 

LOW-COST.

Moltes vegades els educadors raonem què és alló que ha de fer l’escola, adaptar-se a la societat  o dissenyar el módel futur d’esta. Mentre nosaltres a les sales de professors exposem cadascun dels arguments que defensarien una o altra postura, les forces dominants unint tots dos arguments han manifestat de manera desenfrenada les seves pretensions i han perpetrat tot un seguit de reformes amb un objectiu clar: preparar l’escola del futur, l’escola low-cost.

Si observem totes i cadascuna de les opcions que des de les forces dominants s’han pres, este diagnóstic queda clarament retratat. La precarització de la professió docent, l’augment de ratios, l’abandonament de programes d’atenció a la diversitat, l’abdicació en la inversió educativa, totes elles unides al ja permanent desenpoderament dels educadors, ens porten a una acció educativa baix mínims. A banda, el missatge que es llança a la societat de demonització dels funcionaris docents i de mostrar-los com uns privilegiats que han suposat una càrrega insostenible per al sistema públic, consolida un model cada vegada més present en la nostra societat i més exigit per les principals veus de l’establishment dominant. Cadascuna de les lloances i afirmacions d’admiració que el sistema xinés de producció desperta en alguns empresaris, demostra que el futur exigirà alumnes preparats per a operar dins d’un sistema capitalista low-cost.

Els alumnes que eixiran de l’escola que avui es consolida seran alumnes informats però poc formats, seran alumnes que tornaran a entendre l’autoritat com quelcom distant però alhora capacitat per a ficar sancions que no li faran falta explicar, seran alumnes acostumats a una competitivitat salvatge que sempre lastrarà als perdedors amb càrregues econòmiques, seran alumnes ja prearats per a ser precariat, conscients de que per molt que lluïten els que manen sempre imposen les seves decissions, seran alumnes acostumats a fer la seva feïna sense participar en la dinàmica de la classe, seran alumnes observats un panòptic que no delatarà la seva humanitat, seran, en definitiva, alumnes preparats per a un sistema que a dia d’avui sembla irreversible i que s’insereix amb un nou model social.

Podem canviar este model pedagògic low-cost? Crec que va a ser molt difícil perquè una acció tan digna com esta significa anar contra l’esperit dels temps i decidir-se a viure i pensar en un estat constant de tensió. Des del meu punt de vista l’única cosa que podem fer és mitigar els efectes d’aquest allau mitjançant la recuperació d’aquelles virtuts que definien al bon docent (independentment del moment històric concret) i articular una acció colectiva dels docents que ens permeta afrontar amb garanties un problema que malgrat afectar-nos individualment supera les competències de la nostra acció particular.

PERMEABILITAT.

Hem de conseguir fer escoles permeables. Permeables a la societat en la que viuen, tant des del punt de vista social, cultural, artístic o labora. Permeables als problemes que passen al carrer i conscients de la seva responsabilitat a l’hora de poder resoldre’ls. Permeables en les dues direccions, de la comunitat a l’escola i de l’escola a la comunitat. Un dels camins cap a esta permeabilitat és el de les actuacions que es prenen seguint els principis de l’aprenentatge servei. Un altre camí consisteix en crear situacions d’aprenentatge compartit entre actors escolars i extra-escolars.

Aquesta segona línia pot desenvolupar-se de dues maneres. En primer lloc, mitjançant accions en les que portem als nostres alumnes a escenaris extra-escolars però on tinguen que desenvolupar les seves competències treballades a l’escola. I en segon lloc, entrant a l’àmbit escolar a persones alienes que puguen comprovar la forma en que els alumnes fiquen en ús les competències apreses. Si, a més a més, som capaços de combinar en un projecte aquestes dos situacions, obtenim la quadratura del cercle.

Aquesta quadratura, l’hem experimentada en un projecte educatiu que hem batejat com a Convivència inter-generacional en el qual hem generat situacions d’intercanvi de sabers entre alumnes de PDC i majors interessats per la lectura i les noves tecnologies. Cada quinze dies quedem un grup d’alumnes amb els majors, per a realitzar jornades alternes on fem o bé una tertúlia literària sobre un relat previament acordat, que fiquem en comú i comentem tots, o bé una sessió de tutorització dels majors per part dels alumnes en un curs d’introducció a les noves tecnologies.

Aquesta experiència esta sent valorada de forma molt positiva per part de majors i alumnes, i alhora hem vist aumentar les competències tant d’uns com d’altres, i en concret les dels alumnes referides a la convivència, empatia i a aprendre a aprendre. Un projecte com aquest cobreix les dos finalitats que el filòsof Javier Gomá li adjudica a l’escola: “inculcar al niño hábitos cívicos de convivencia (el aula como laboratorio de la ciudad) y trasmitirle amor”.

 

Desenfocats.

Recorde aquella pel·lícula de Woody Allen, crec que era Desmontando a Harry on el protagoniste estava “desenfocat” i tots el veien difús i boirós. Pense que els educadors estem “desenfocant” la nostra visió de l’educació, més pendents d’ajustar els problemes del passat que no de preveure els problemes futurs. En un consell escolar municipal, al que tinc la sort d’assistir, ens varen comentar la proposta dels directors de primària de la nostra localitat de poder omplir les vacants que es produeixen durant el curs cridant als alumnes que han entrat en un lloc diferent al que ha sigut la seva opció i que prèviament han sigut baremats. El motiu per a aquesta actuació té a veure bàsicament amb dos arguments: el primer la crispació que es genera quan un alumne de la zona és desplaçat a una altra escola i al aplegar un nouvingut cobreix la possible vacant que s’ha produït i el segon el fet de que alguns directors estaven actuant d’esquenes a la norma i de forma individual avisamen a aquells alumnes que podien estar interessats en cobrir la vacant per a evitar que la cobrira un nouvingut.

A banda de consideracions morals, que també les tinc, des d’un punt de vista pragmàtic m’opose a aquesta forma de funcionar per dos arguments. El primer té a veure amb les conseqüències que pot causar en l’alumne un canvi d’escola durant el curs, ja que malgrat que aquest és el bé que volem protegir portant-lo prop del seu domicili, una actuació com aquesta de separació del seu lloc d’escolarització inicial, pot tindre uns efectes més dolents que el tindre que desplaçar-se a una certa distància durant un curs escolar.

L’altre argument té a veure en la falta de perspectiva dels problemes actuals de l’educació. Molts educadors i directius de l’educació creuen que els nostres problemes actuals són els que han sigut fins avui. Les dades ens diuen que l’aplegada de nouvinguts ha deixant de ser un fet de la dimensió que havia sigut fins ara. Aquest fet ha començat a donar-se de manera molt més puntual i en unes dimensions que el sistema ordinari pot canalitzar de manera adeqüada, aleshores fer una mesura ad hoc per a un fet que no actualment no té les dimensions del passat em pareix “desenfocar” la gestió.

Ara bé, si realment estem preocupats pels problemes  que té la nostra educació avui en dia, més que “centrifugar” els nouvinguts, deuríem començar a resoldre dos problems. El primer, la inclusió de tots aquells que per diversos motius (culturals, económics, acadèmics,…) estan quedant-se fora del sistema i no estem fent tot allò que podríem fer. El segon, la més que probable caiguda de la qualitat de l’educació que les retallades provocades per la crisi i els oblits constants de la gestió per part de les administracions ha provocat als nostres centres.

2010 in review

The stats helper monkeys at WordPress.com mulled over how this blog did in 2010, and here’s a high level summary of its overall blog health:

The Blog-Health-o-Meter™ reads This blog is doing awesome!.

Crunchy numbers

A helper monkey made this abstract painting, inspired by your stats.

A Boeing 747-400 passenger jet can hold 416 passengers. This blog was viewed about 1,900 times in 2010. That’s about 5 full 747s.

 

In 2010, there were 9 new posts, growing the total archive of this blog to 96 posts.

The busiest day of the year was February 18th with 33 views. The most popular post that day was Retre comptes..

Where did they come from?

The top referring sites in 2010 were iessecundaria.wordpress.com, search.conduit.com, ca.wordpress.com, google.es, and mestreripoll.wordpress.com.

Some visitors came searching, mostly for iabmoll, iabmoll.wordpress.com, educand, quadern de bitàcola, and grups heterogenis.

Attractions in 2010

These are the posts and pages that got the most views in 2010.

1

Retre comptes. February 2010
2 comments

2

El mirall de l’IES IABMOLL segons OBERT NECIV. October 2008

3

Sancions. February 2010
2 comments

4

Despedagogitzar. January 2010
2 comments

5

Aules de convivència. April 2009
2 comments

Tecnofòbia.

Em sorpren la quantitat d’educadors que veuen les tecnologies de la informació com una amenaça. En cap moment semblen entendre que representen unes aliades molt potentes per tal de assolir el tipus d’educació que desitgem i d’una forma que possibilita la màxima rentabilitat a l’esforç invertit. M’he preguntat moltes vegades d’on ve aquesta por. I dic por perquè ho percibisc en els meus companys i companyes cada vegada que intente integrar en la dinàmica d l’aula aparells i eines de les tecnologies de la informació. Jo suposo que la por ve de la ignorància, del desconeixement o també de la falta de voluntat de fer un esforç per aplegar a una realitat que ha superat els mètodes que fins ara ens han servit per a ensenyar. Crec recordar que el primer ordinador que jo vaig veure (un Spectrum), fou al meu institut i a les cases semblava gairebé impossible  poder tindre’n un. En aquell moment l’escola anava per davant de la societat en l’us de les tecnologies de la informació. Avui sembla que s’han invertit els papers i l’escola es veu abrumada pels canvis que es produeixen a la societat i que al final s’acaben imposant. Aquesta tendència s’ha d’invertir, hem d’integrar de la forma més natural possibles aquestos aparells i eines, ha de ser una obligació, una necessitat una condició necessària (però no suficient) per apropar-nos a l’escola formadora de persones amb un futur millor que tots desitgem.

Sobre les sancions.

Hi han comentaris que per la seva qualitat resalten allò sobre el que es comenta i aprofundeixen en la intenció primigènia. Aquest que baix reproduïm mereix ser destacat tant per la seva profunditat com per l’anàlisi tan encertat que fa de la realitat educativa.

Estimado profesor Neciv,

Hace tiempo que deseaba participar en este foro. Al hilo, un poco cogido por los pelos, de su anterior entrada sobre ‘rendir cuentas’ y a este mismo, sobre las sanciones, me permito compartir una serie de reflexiones sobre aspectos relacionados con el papel de las TIC en un IES que, en mi opinión, exigen un cambio de rumbo.

Recibí la semana pasada un -caro y poco ecológico- ‘parte de faltas’ de mi hijo, estudiante de sencundaria. Las incidencias que me comunicaban, en un texto ‘tipo’ -con faltas de ortografía y solo en castellano (mi hijo estudia en lal ínea en valenciano)- habían ocurrido hace dos semanas. No he logrado saber ni por la escueta palabra impresa ‘amonestación’, ni por las parcas explicaciones de mi hijo, qué pasó aquel día. Si hubiera sido algo grave, pensé, me hubieran llamado. El caso es que ni siquiera conocía al profesor que lo había amonestado. El día del terremoto de Haití pregunté a mi hijo si se había comentado en clase. Sí, un poco. Cuando dos días después le repetí la pregunta me fulminó con la mirada y ni respondió. Meses atras casualmente me encontré con unos cómics que hablaban de la edad media. Bien, me dije, parece que tenemos algo interesante. Sin embargo, dos días antes del examen mi hijo se paseaba por la habitación con un libro. Un reflejo fosforecente le iluminaba la cara. Las dos columnas y media del tema estaban completamente amarillas. Me vi a mi mismo estudiando con mi libro -mucho más grueso, muchas más letras-. Mi hijo estaba estudiando igual que yo. Y yo había estudiado igual que mi padre. ¿El siglo XXI? En la enseñanza, el XIX.

El mundo se mueve a velocidad de vértigo pero parece que el centro actúa como máquina del tiempo.

Algunas propuestas: ¿Por qué no puedo enviar un SMS para comunicar que mi hijo faltará a clase? ¿Por qué en el web del centro hay tanta información incompleta sobre los docentes? ¿Por qué no aparecen fotografías de los profesores? O los programas, o las actividades… Si quiero hablar con el tutor para que me explique la amonestación debo llamar por teléfono y concertar una cita, que será dentro de mi horario laboral, por lo que no podré ir… ¿Sería posible tener una comunicación virtual con el tutor de mi hijo? ¿Por qué no me pueden informar de las amonestaciones por correo electrònico? ¿Y las notas? La administración del centro debería pensar en estas cosas.

Haití. Me sorprende que no se haya analizado el terremoto y sus consecuencias económicas, políticas, sociales, humanas… ¡En tiempo real! La red nos ofrece unas posibilidades inimaginables para enseñar y para aprender que no existían en mis tiempos, y se están desaprovechando. Era una magnífica ocasión para vivir casi sobre el terreno lo que pasaba allí minuto a minuto… Qué lástima que no se utilicen las TIC para que los alumnos puedan investigar, comprender, conocer, ser solidarios, viajar, tener interés por el mundo, emocionarse… Solo los padres nos preocupamos de las espaldas de nuestros hijos. Libros pesados, caros… libretas… todo en la mochila y como mucho de cada libro cada día estudian 4 o 5 páginas… el resto es peso inútil. ¿Era en una película cuando el primer día de clase el profesor pedía a los alumnos que descosieran los libros? Enseñar a pescar o repartir comida. Materiales virtuales. Vídeos. Trabajos en red. ¿Aprender para aprobar o aprender a aprender? ¿Sabiduría con fecha de caducidad o de descubrimiento, con libros, apuntes, Internet… que realmente evalúen el esfuerzo y el aprendizaje? Es necesario, a mi entender, un cambio radical en todos estos temas. Y el cambio no puede venir ni de la administración -históricamente injusta con la educación-, ni de la dirección – preocupada hasta el infinito por grabar una mano culpable-, sino de los docentes. Con vocación -o sin vocación- tienen en sus manos el futuro de nuestros hijos. El cambio tiene que venir desde los docentes.

Me comentaba un profesor de Metafísica -que en ese momento tocaba el suelo con los dos pies- que la revolución siempre había funcionado de abajo a arriba. La revolución, decía, siempre ha ido contra las normas, siempre ha sido subersiva. Pues eso profesores, sean subversivos, creen espacios de aprendizaje nuevos, abiertos, imaginativos, libres, donde los alumnos aprendan a vivir en el mundo que les ha tocado con todos los instrumentos que tienen a su alcance, donde no exista un salto tan bestial entre el aula y su vida (móviles, ordenadores, consolas), fomenten la curiosidad. Atrévanse a utilizar materiales alternativos en las clases, rompan con las metodologías caducas. Asuman que el cambio ya ha llegado y se están quedando al margen, por detrás muchas veces de sus alumnos.

Será un esfuerzo, por supuesto, pero también es su responsabilidad.

Profesor Neciv, muchas gracias por dejarme participar en su foro y por todas sus aportaciones en este blog.

Nomar Odrap

Sancions.

Recorde al meu professor Vicent Martínez quan es parlava en classe i ens insistia en la importància de les paraules i la seva capacitat per a determinar la visió que tenim dels fets. Ell parlava que feia fenomenologia lingüística i totes aquelles reflexions que ell savia treure del perquè de l’us de les paraules i el seu poder configurador sempre les he portat dins dels meus recursos que em permeten intentar analitzar la realitat i buscar un perquè a les meves preguntes. Eixa inquietud que em va transmetre Vicent la he portat a l’educació i veig la gran importància que té el ficar-li un nom o altre als fets o accions que desenvolupem en la nostra pràctica doncs, depenent de l’etiqueta que li fiquem, es construirà un tipus de realitat determinada. Un exemple concret el tenim en la denominació de la reacció que té la comunita educativa davant d’un fet contrari al seu bon funcionament bé anomenant-lo càstig o bé anomenant-lo sanció.

Si entre les atribucions dels docents està castigar estem dient que tenim l’atribució de imposar penes, de buscar un efecte punitiu davant d’una conducta inadequada i que aquest efecte per se repararà el mal fet en anterioritat, doncs la víctima trobarà compensació en veure al infractor patint una pena com a mínim igual a la que li han infringit i el que ha comés la infracció fugirà de repetir-la pel simple fet de que tractarà d’evitar qualsevol circumstància que li suposa un mal com el que comporta aquest càstig.

Jo no soc partidari de donar l’atribució de castigar als docents doncs pense que va contra la finalitat de la seva tasca, jo soc partidari de que entre les funcions educatives que tenim està la de sancionar aquelles conductes que no son positives per al compliment de les finalitat educatives. I això s’ha d’aplicar al màxim nombre d’àmbits i amb una finalitat el més clara possible.Quan parlem de sanció estem fent referència de manera directa a l’aplicació de la ley i la seva interpretació, i per a mi aquesta interpretació em situa en un pla general que va més enllà del fet concret que pretenem sancionar sinó que ha de tindre la pèrspectiva global de considerar tant l’edat de l’alumne, les seves circumstàngies i el significat que tindrà al llarg de la seva trajectòria vital. També si parlem de sancionar estem considerant la desitjable reparació dels danys que s’hagen pogut ocasionar, una reparació que no és automàtica ni simètrica sinó que ha de buscar un treball continuat fins que es poga tornar a la situació que es donava abans del fet a sancionar o, inclús, que es conseguisca una situació millor de la que hi havia. Finalment en la sanció també s’ha de considerar la perspectiva educativa, doncs deprenem dels errors i hem de ser capaços d’utilitzar aquestos errors (petits o grans) per explotar al màxim la reflexió i la consideració dels fets amb la intenció de dotar a l’alumne de recursos amb els que encarar millor el seu futur i permetre el desenvolupament òptime dels que l’envolten.

Amb açò no pretenc defensar una posició ingènua ni roussoniana respecte a la conducta dels alumnes, el que dic és que hem de trobar una perspectiva que s’ajuste el máxim possible a la finalitat de l’educació. També he de dir que soc partidari de intentar evitar el càstig però d’ampliar les sancions que no deurien ser utilitzades per a fets molt greus sinò per a tot aquell fet distorsionador, tipificant les conductes a sancionar, recomanant les possibles línies d’acció i creant una xarxa sancionadora que li traga el màxim partit a aquells errors que tots cometem i que es deuen evitar.

Retre comptes.

Es necessari crear espais i temps per a retre comptes. Jo vullc que em demanen retre comptes i també en vullc demanar que a altres que ho facen. Però no com un acte fiscalitzador o de confrontació, sino retre comptes com un acte de maduresa organitzativa, de sentit col·laboratiu i de materialització de treball en equip.

Vullc tindre un espai i temps per a explicar als meus companys que faig a la meva classe, com treballe per tal d’assolir els objectius del curriculum, com treballe les competències, què classe d’activitats em són profitoses i quins vullc millorar, un espai i un temps on em puguen preguntar i on jo puga demanar consell, on puga exposar quina idea tinc d’un treball coordinat i col·laboratiu i on puga exposar les prioritats que considere importants. A la vegada, un espai i temps, on puga preguntar als meus companys la seva forma de treballar, què es el que consideren més profitós, com han treballant amb determinat alumne o alumna o els projectes que porten endavant a la seva classe.

Vullc tindre un espai i un temps per a que els membres de comissions ens expliquen el seu treball, ens conten els projectes que estan fent, ens diguen com utilitzen els recursos que el centre fica al seu abast per assolir els objectius de les seves comissions.  On també ens puguen preguntar què faríem els altres i com resoldrien els problemes que tenen.

Un espai i un temps on les direccions ens explicaren la seva gestió, com realitzen les funcions que tenen encarregades, quines accions han desenvolupat i per què, on ens exposaren els seu projecte i la manera en que es va materialitzant, on sapiquerem com volen materialitzar aquest projecte en la realitat del centre, què contactes han tingut amb altres institucions per obtindre una escola pública de qualitat o simplement com es van a aplicar les lleis educatives al centre educatiu. També on em pregunten i em demanen el meu parer al respecte de la seva funció directiva, on em pregunten com es podria millorar, on en definitiva es construira la visió col·lectiva del cenre.

Si no es donen estos espais i temps, tindrem una educació sesgada, compartimentada, tecnocràtica i burocratitzada, on el regne de taifes de l’aula sembla inviolable però on ningú té el dret a interpelar als altres, a suggerir, a dialogar, a buscar la millora col·lectiva, a compartir la informació, a  millorar organitzativament. És necessari que des dels centres prengan consciència de la falta d’aquestos espais i es creen, apostant així per la maduresa organitzativa  i democratització de l’escola

Morir d’èxit.

Aquesta expressió, prestada per l’amic Juan pot representar a la perfecció el que als docents ens està passant. Avui apareix publicada en els diaris una notícia de la Conselleria d’Educació on es diu que el sou dels docents ha augmentat des de l’any 2000 en un 40 per cent (segurament demà treuran la notícia del Pla de Pensions amb el qual la conselleria ens ha “premiat” i la millora de no se quina clausula del sou o la pujada de no sé quin altre complement). Aquestes manifestacions van companyades per altres que diuen que aquesta pujada de sou el que mostra és la constant aposta per part de l’administració en el capital humà que representa el professorat i la millora constant de les seves condicions.

Jo no dubte de que millores com aquestes pactades per els agents sindicals (per tots o quasi tots) poden suposar un incentiu al nostre treball i estimular-nos a desenvolupar-nos i preparar-nos millor docentment, però em fa pregunatar-me si darrere d’aquestes no hi ha una estratègia (en la qual moltes vegades cauen els nostres representants sindicals) de omplir les nostres aspiracions salarials però alhora buïdar les nostres peticions educatives. M’explique. Jo crec que un professor és un treballador determinant no sols per les condicions econòmiques de les seves percepcions sinò per l’empoderament que pot tindre alhora de fer la seva feïna i per les possibilitats que se li plantegen des de les administracions educatives. Si ens parem a pensar en tot allò que podem fer el professorat i ho comparem en el que es demanva i reivindicava des dels moviments pedagògics de fa vint anys observarem que no és que no s’han assolit pràcticament ninguna d’aquelles peticions sinó que més bé, hem retrocedit. Les persones que varen lluïtar per una escola pública de qualitat amb ratios més baixes, amb majors possibilitats per als alumnes, amb una capacitat transformadora evident, amb un compromís social que es plasmarà amb curriculums i pràctiques no han vist res d’això. En aquest sentit s’ha donat més bé el contrari. Dia a dia, cobrem més però podem fer menys.

La conclusió d’aquesta reflexió és la pregunta que em faig sobre si no estarem morint d’èxit, si no serem com aquell porc que content assistia al menjar que dia a dia li oferien sense saber quin seria el seu final, si no ens despertarem un dia i sentirem que algun polític afirma que l’escola pública és molt cara i deuriem d’introduïr la gestió privada dels centres educatius (com ja s’ha fet en els centres sanitaris de nova creació).