Tenim el dret de somniar.

Una bona amiga i millor professora m’envia aquest vídeo d’Eduardo Galeano, on reivindica amb lucidesa i contundència el dret a somniar. Jo, fent ús de la màxima de l’ecologisme (pensar globalment, actuar localment) us demane que el gaudiu, el penseu i que el fiqueu en pràctica als llocs on estem. Salut, educació i bon any.

Exemple.

Tenia en dies passats una conversa amb Eladio Linacero, que fent us de la seva finura intel·lectual em senyalava l’error que els lògics queien quan incloïen entre les fal·làcies l’argument “ad hominem”. Jo, ebri de lògica, li contestava que els arguments han d’estar per damunt de les persones i encara que una idea la  defensara un “pernales”, la vertadera força residia en les paraules i no en les persones. Dies després, em cau a les mans un magnífic llibre escrit per l’assagista Javier Gomà titolat Ejemplaridad Pública. En ell parla de la necessària legitimació que han de tindre les institucions públiques per la via de les actuacions que els seus representants han d’exhibir a la societat com a mostra d’una font de legitimació que va més enllà del que és formal. Casualitats de la vida, Gomà estava dient el mateix que Eladio Linacero, i jo, novament, he de reconèixer la intel·ligència privilegiada del meu amic i els pre-judicis acadimicistes en els quals tinc debilitat per a caure.

Tot açò ve a compte de la legitimitat que en l’educació hem de tenir les persones que treballem en ella. Gomá dedica una part del seu llibre a l’exemplaritat pública que han de tindre els funcionaris i les seves paraules són totalment aplicables al que fem els educadors. En resum del seu argument seria el següent: que legitimitat pot tindre un funcionari quan fa un ús que busca l’interés privat d’una potestat que li ve otorgada per l’esfera pública. És a dir, com podem confrontar arguments amb persones que no estan legitimades (doncs encara que des del punt de vista formal puguen tindre consideració de representants d’allò pùblic no la tenen plenament a la llum de les seves accions) per a defensar unes idees que estan en contradicció en la seva acció quotidiana?

I ara, anant al cas concret (per desgràcia les persones hem de ficar-li cares a les idees per a que ens resulten atractives) que em referia Linacero, la pregunta que del pàrraf anterior la traduïriem de la següent manera: tenen dret a parlar en un claustre sobre educació, esforç i qualitat en l’ensenyament les persones que fent ús de les prerrogatives (que no privilegis) que els dona el seu càrrec fugen de l’aula, s’inventen assignatures sense alumnat, fiquen a l’horari aules que no existeixen, fa anys que no fan cap guàrdia o simplement eviten en tot moment tindre cap contacte educatiu amb l’alumnat i, sobretot, amb l’alumnat més necessitat de rebre educació. La resposta és no, però la realitat és que si. No obstant, quan ens trobem una altra vegada més en aquestes situacions sempre ens quedarà el consol de llegir a Javier Gomà (abans, després o durant el claustre).