Morir d’èxit.

Aquesta expressió, prestada per l’amic Juan pot representar a la perfecció el que als docents ens està passant. Avui apareix publicada en els diaris una notícia de la Conselleria d’Educació on es diu que el sou dels docents ha augmentat des de l’any 2000 en un 40 per cent (segurament demà treuran la notícia del Pla de Pensions amb el qual la conselleria ens ha “premiat” i la millora de no se quina clausula del sou o la pujada de no sé quin altre complement). Aquestes manifestacions van companyades per altres que diuen que aquesta pujada de sou el que mostra és la constant aposta per part de l’administració en el capital humà que representa el professorat i la millora constant de les seves condicions.

Jo no dubte de que millores com aquestes pactades per els agents sindicals (per tots o quasi tots) poden suposar un incentiu al nostre treball i estimular-nos a desenvolupar-nos i preparar-nos millor docentment, però em fa pregunatar-me si darrere d’aquestes no hi ha una estratègia (en la qual moltes vegades cauen els nostres representants sindicals) de omplir les nostres aspiracions salarials però alhora buïdar les nostres peticions educatives. M’explique. Jo crec que un professor és un treballador determinant no sols per les condicions econòmiques de les seves percepcions sinò per l’empoderament que pot tindre alhora de fer la seva feïna i per les possibilitats que se li plantegen des de les administracions educatives. Si ens parem a pensar en tot allò que podem fer el professorat i ho comparem en el que es demanva i reivindicava des dels moviments pedagògics de fa vint anys observarem que no és que no s’han assolit pràcticament ninguna d’aquelles peticions sinó que més bé, hem retrocedit. Les persones que varen lluïtar per una escola pública de qualitat amb ratios més baixes, amb majors possibilitats per als alumnes, amb una capacitat transformadora evident, amb un compromís social que es plasmarà amb curriculums i pràctiques no han vist res d’això. En aquest sentit s’ha donat més bé el contrari. Dia a dia, cobrem més però podem fer menys.

La conclusió d’aquesta reflexió és la pregunta que em faig sobre si no estarem morint d’èxit, si no serem com aquell porc que content assistia al menjar que dia a dia li oferien sense saber quin seria el seu final, si no ens despertarem un dia i sentirem que algun polític afirma que l’escola pública és molt cara i deuriem d’introduïr la gestió privada dels centres educatius (com ja s’ha fet en els centres sanitaris de nova creació).

Mentalitats.

Recorde un llibre de Mariano Fernàndez Enguita publicat fa uns anys amb el títol Es pública la escuela pública on  a partir d’un article publicat a Cuadernos de Pedagogia reflexionava sobre la mentalitat dels docents de l’escola pùblica a l’hora de realitzar la seva tasca.  En aquest llibre Fernández Enguita ficava els punts sobre les is en molts dels aspectes que influexen en la correcta realització de la nostra feïna. Un dels punts que tractava era sobre la mentalitat dels docents i de que manera aquesta repercuteix en la seva feïna i il·lusió.

L’article citat em porta a una petita reflexió que vullc compartir amb tots vosaltres. La pregunta que em faig és la següent: ¿por gestionar-se bé un centre educatiu públic quan allò que es té en ment com a ideal és un centre privat? ¿pot confiar-se la gestió d’un centre públic a persones que prefereixen ser usuaris o recomanen la matriculació en centres concertats o privats? Reconec que la resposta és difícil.

No obstant crec que és interessant que es porte a la llum pública aquest debat perquè la única manera de dotar de força a l’escola pública passa pel debat de la seva finalitat i dels seus objectius.  No podem deixar que es donen per suposades idees que no s’han debatit suficientment, no podem deixar a la improvisació la definició d’objectius d’una escola pública i no podem abdicar de reivindicar el paper social i la força educadora que té un centre públic.

En un dels articles que s’adjunten dins d’aquest llibre un professor  borrianenc, Alfons Moros, parlava dels quintacolumnistes de l’escola pública. Jo no vullc aplegar al nivell del company Alfons pero si que vullc fer una pregunta oberta: ¿pot gestionar un centre públic un grup de persones que tenen com a ideal i model de gestió un centre privat o concertat? ¿pot ser el referent d’una escola pública una persona que si pogués la transformaria en un centre privat o concertat? Evidentment, crec que no, que els discursos pseudobenintencionats cauen en el buït i que han de ser les persones que, verdaderament, creguen i confien en l’escola pública i les seves possibilitats els que empenten amb totes les seves forces dels centres educatius públics (moltes vegades malgrat la política de l’administració).

Engreixar per a morir.

Ahir han començat tot un rosari (o via crucis) de reunions entre els representants de la plataforma per l’ensenyament públic i la conselleria d’educació. Desconec el final de tot aquest procés però vullc permetre’m fer una petició adreçada directament als col·lectius de la plataforma i indirectament als representants institucionals: que es creen els mecanismes per empoderar als membres de la comunitat educativa i els acords vagen més enllà de l’obtenció de privilegis laborals i beneficis salarials.

M’explique, jo en aquestos moments tinc necessitats majors que la reducció de 20 minuts en la meva jornada laboral o que l’augment salarial es faça seguint l’IPC harmonitzat o per harmonitzar. No negue que aquestes reivindicacions tinguen la seva importància, però sé que tenim necessitats amb molta més relevància que tenen a veure amb la dinàmica de funcionament i de control que es segueixen als centres.

La primera cosa que jo demanaria en una negociació seria el compliment dels acords: no és de rebut que un centre programat al mapa escolar de l’any 96 no estiga construït. Tindre una comunitat escolar poc reivindicativa no ha de ser l’argument per negar la qualitat educativa requerida a un alumnat que té els mateixos drets que el de qualsevol altre lloc.

La segona seria l’exigència de l’abandonament de la política de gover a cop de decrets i ordres que no han sigut motiu de debat i deliberació per part de la comunitat educativa i dels seus representants, utilitzant les taules i consells únicament com a figures retòriques. Jo vullc que la meva veu, en la mesura de les possibilitats es puga sentir, sobretot quan parlem d’un grup de persones que majoritariament estan interessades en el seu treball i en la millora de l’educació.

La tercera petició tractaria sobre els mecanismes de control que tenim els professors, sobretot la inspecció, exigint proves solvents per a la tria dels inspectors i inspectores, on es valoren tant els seus coneixements legals com pedagògics, on es tinga clara quina és la seva funció i acrediten una experiència contrastada com a docents que permeta evitar tota sospita de la seva filiació política.

La quarta petició tindria a veure amb la responsabilitat que tenim els docents en la gestió i direcció dels centres, no podem tolerar que un avanç de la democràcia com va ser la desaparició de la figura del director de carrera aparega cada vegada com més irreal, doncs sembla que els equips directius puguen arrogar-se un estatus diferenciat que els fa pulular per un limb que està més enllà del bé i del mal i que els permet no respondre de les seves accions davant ningú que no siga la inspecció.

La cinquena i més important tindria a veure amb l’actitud de minusvaloració que l’escola pública pateix per part d’uns governants deslumbrats per les dinàmiques de l’empresa privada. Un centre educatiu, per sort, no es pot regir amb criteris de guanys i pèrdues monetaris, no segueix les mateixes dinàmiques que tenen les empreses particulars, no pot negar en cap moment que el seu caràcter públic requereix una concepció globalitzadora i que el seu èxit es mesure en termes de felicitat dels alumnes i incidència en la vida social de la comunitat on està ubicada. No podem tolerar per més temps tots els complexes que un sector dels dirigents d’este pais han pretés inocular en la mentalitat dels docents (i funcionaris en general).

Justificant el títol d’aquesta entrada (sugerència d’un company, fill de ferroviari que va patir com es desmantelava una empresa pública tan important com era la RENFE) no es pot tolerar que vullguen engreixar-nos més amb pinso, adormint la nostra capacitat d’incidència, mermant les nostres facultats de decissió, afeblint les nostres responsabilitats i, en síntesi, preparar-nos a nosaltres i a l’opinió pública per finiquitar en gran part la capacitat de transformació i canvi social que deu tindre l’escola pública.