Ciutadania.

Vaig escoltar espantat les paraules que el Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va soltar al portanveu parlamentari Sr. Luna. I les vaig escoltar des de la meva situació de docent, i en concret de professor d’ètica i ciutadania. Aquesta situació em fa reflexionar i veure que aquell mateixa que estava acussant de tindre voluntat d’assassí, de ser un criminal potencial a una persona que compartia amb ell representació pública i responsabilitats en el parlament, és la mateixa persona que signa les lleis que ens marquen als professors de ciutadania què és allò que hem d’explicar a les classes i com ho hem de fer. Aquest senyor és la garantia que possibilita que una proposta concreta es convertisca en llei i que una reflexió sobre l’educació siga un deure.

Escoltat el que es va dir, intente ficar-me en la pell dels meus alumnes. Què autoritat pot tindre un mestre que demana als alumnes que tinguen comportaments adequats a una bona cultura ciutadana quan el màxim representant dels ciutadans valencians mostra una actitud reprobable però és aplaudit per una part majoritària del parlament? Què garantia té una llei que intenta ensenyar virtuts ciutadanes si el que signa les lleis no exhibeix aquestes virtuts en seu parlamentària? No sé que més ha de passar en un parlament per a inhabilitar la tasca ciutadana que des de l’escola es deu realitzar.

Aquestes paraules semblaven un “auschwitz” de la pedagogia ciutadana i, parafrasetjant a Adorno, formular-nos la següent pregunta: ¿és possible ensenyar educació ciutadana després de les paruales del Sr. Camps del matí del dijous 12 de movembre de 2009?

Participar.

Literalment, participar, vol di formar part d’alguna cosa. Eixa consciència de ser un membre d’alguna entitat superior a la pròpia individualitat és l’essència d’una societat democràticament sana. Quan parlem en l’escola de participar no podem parlar de mostradors d’activitats que estan fetes cara a la galeria i que suposen una llavada de cara respecte al dia a dia. Participar suposa una aposta radical (que va a l’arrel), una aposta quotidiana, una aposta que ha d’estar imbricada en els mecanismes més petits que caracteritzen qualsevol comunitat. Quan es particip es dialoga (no s’escolta retòricament com es fa la majoria de vegades que interessa mantindre una façana), s’intercanvien raons i es milloren les possicions, es co-responsabilitza a cadascun dels participants de la decissió final en la mesura de les seves capacitats d’acció. En definitiva participar és ser conscients que tots podem guanyar o perdre quan es pren una decissió col·lectiva. La participació és l’essència de la pedagogia de la responsabilitat.

En els temps que corren, s’usa moltes vegades aquesta paraula per a justificar mil decissions que realment no son participades, es preten fer creure que participar és pujar als alumnes a un escenari per a que facen allò que dóna més satisfacció i repercussió social al centre més bé que els aporte un complement fonamental a la seva formació i que cree un espai d’interrelació entre els diversos membres de la comunitat educativa. Aquesta voluntat d’emmascarar la participació en manipulació es pot observar quan les persones que tenen les responsabilitats en la direcció dels centres educatius saben atribuïrse en exclusiva els èxits i repartir generosament els problemes.

Educació mitjançant la ciutadania.

Llegint a José Antonio Marina em trobe amb una original distinció que em fa situar el que deuria de ser la relació entre educació i ciutadania. Ell parla que hi ha una educació per a la ciutadania, una educació que el que busca és crear ciutadans futurs, persones preparades per a les responsabilitats socials que a mig termini els aplegaran però una educació que sembla obviar les responsabilitats cíviques que tenen en l’escola. Una segona distinció fa referència a l’educació en la ciutadania, una educació que porta els problemes cívics a l’aula la qual cosa millora la precedent però sembla que ho fa des d’un punt de vista teòric, analitzant, debatint i parlant de problemes ciutadans però sense plantejar-se la plasmació concreta dels principis ciutadans que han de regir aquest debat en el dia a dia de l’escola. I finalment la tercera distinció parla d’educació mitjançant la ciutadania, que és una educació vivenciada, una educació que tracta el problema general de la societat però junt a la seva plasmació concreta a la realitat escolar, una educació que no oblida que junt a la teoria també s’ha de construïr la pràctica i suposa un compromís de l’aula i del centre amb la democràcia i la participació. Aquest model és l’ideal, el que realment crearia ciutadans de totes les edats, el que faria que cadascun dels membres de la comunitat escolar transpiraren democràcia per la seva pell. Aquesta deuria ser la via, però jo em pregunte: en la que esta caent avui en dia a la Comunitat Valenciana, ¿quans centres estan fent una autèntica educació mitjançant la ciutadania?

Esperit.

Totes les organitzacions tenen el seu esperit. L’educació pública també té el seu, i és un esperit que es projecta cap al futur però pren el seu sentit del passat. Aquells que abans aplegaven a l’Iabmoll sentien parlar del seu esperit, de les coses que es feien, de un telegrama declarant a l’amo del món persona non grata a l’ibamoll (com si aquell capitoste no tinguera altre pensament que presentar-se al centre i plantar una bandera americana), de campinants de tenis-taula entre profesoors i alumnes…,  en fi, de la càrrega d’il·lusió (de la bona) que hi havia en un claustre i del contagi que aquesta provocava en tots el membres de la comunitat educativa.

Els que som un poc materialistes sabem que l’esperit s’ha de conrear. Creiem que un sentiment tan abstracte pot tindre unes conseqüències concretes que multipliquen les nostres possibilitats educatives. Per això, quan observem que algunes persones de manera interessada volen carregar-se aquest esperit, ens naix la pregunta ¿què pretenem? ¿què busquen? ¿quina és la seva intenció? I com no podria ser menys la resposta apareix per sí mateixa: manipular, desenpoderar, crear un ramat de gent que sols servisca per obeïr i que estiga presonera d’una il·lusió (de la dolenta) de fals benestar. Quan estes coses es fan s’han d’intentar parar per part de la gent que ha compartit aquest esperit i per part de la gent que li agradaria compartir-lo. No s’ha de tolerar que un intangible tan valuós com aquest es perga per una finalitat personalista i interessada.

Tot açò ve a compte del que va passar a un institut conegut on després de molts anys de reivindicació (motivada per aquell esperit) es va conseguir l’objectiu i per fi es va tindre un centre nou. Quan se va inaugurar la sorpresa desagradable (malgrat que esperada) de tots els que estaven allí va ser que per a un acte emblemàtic i tan simbòlic com aquest, per part dels responsables (que paraula tan poc adeqüada) no es va convidar a ningún dels antics responsables directius que varen conrear aquest esperit. Així la intenció d’aquest fet era la de demostrar que una època ja havia mort, que ara començava un altra que res tindria que veure amb l’anterior, es a dir, que havia mort aquell esperit, i que a partir d’ara, els únics telegrames que s’enviarien serien als poderosos convidant-los a visitar el centre i a que s’obligaria a tota una comunitat educativa a retre homenatge permanent  a eixe poder.

Big sister (o la gran germana).

Hi ha una dita popular vallera que diu que les càmeres les carrega el dimoni (a l’hemeroteca em remet) i no seré jo el que desmentisca aquesta sentència. Per això quan algú em comenta que al seu centre van a ficar càmeres com a mínim li demane una sèrie de precisions i d’observacions sobre aquest fet però sobre tot li demane que m’explique la finalitat. Perquè de l’objectiu d’un fet i del seu ús podem deduïr la seva justificació que el simple fet no ens la dona.

Quan un centre aprova el ús de càmeres per a la vigilància ordinaria dels alumnes (i no se si dels professors i professores) està certificant el seu fracàs en la tasca ordinaria d’educar, està demostrant que totes aquelles paraules i discursos que sobre convivència es fan als claustres eren un cínic exercici de retòrica, en definitiva, està diguent a tota la comunitat educativa que la feïna d’educador és una condemna que per molt que intente crear persones adultes i responsables sempre sucumbirà al signe dels temps de la irresponsabilitat i del despreci de les normes.

Per altra banda, si es fiquen càmeres a un centre per tal de dotar-lo d’un sistema de seguretat que el protegisca en les hores quan no hi han persones i eviten danys i robatoris, endavant, és licit protegir-se de tercers, en la majoria de casos aliens al centre que poden intentar aprofitar-se de l’indefensió que un centre educatius buït mostra.

Per tal cosa, jo insistisc que no soc partidari de introduïr la càmera en la vida ordinaria del centre, com un element més al mateix nivell de la pissarra o del projector. La càmera per a mi és una Big Sister (i de grans germanes crec que a l’iabmoll ja en tenim prou) que ens fa perdre la finalitat última de l’educació: crear persones responsables, amb capacitat d’autocontrol i conscients de l’us social i ètic de les normes.

Responsabilitat.

El sociòloeg alemnany Max Weber distingia dues ètiques aplicables a l’àmbit públic, la dels principis, regida per components ideals, i la de la responsabilitat, guiada per components pragmàtics i preocupada per assolir una realitat millor malgrat les concessions ideològiques que en un moment donat i amb finalitats pràctiques es puguen fer.

Quan una societat es troba en crisi es quan més falta fa aplicar una ètica de la responsabilitat i això s’ha pogut comprovar a llarg de la història que l’única manera de sortir dels forats que en un moment donat es donaven passaven per aplicar grans dosis de responsabilitat. I com a bé suposareu jo afirme que el nostre centre està en crisi i que la manera d’eixir és aplicar tots els protagonistes d’aquesta crisi una bona quantitat de responsabilitat en les nostres actuacions.

Responsabilitat, en primer lloc, la que han d’aplicar el professorat del claustre. No podem deixar que les coses vagen degradant-se i no definir la nostra posició. Prompte anem a tindre un repte important  com és el canvi de centre i si volem créixer com a centre i com a docents hem de actuar responsablement. Responsabilitat que diversos grups del claustre han de manifestar. El primers que han d’actuar responsablement han de ser els professors del claustre que sent magnífics docents,  persones implicades per l’educació i professores i professors preocupats pels alumnes quan aplega el moment de parlar de la perspectiva de centre prefereixen fer un mutis pel foro i no dir la seva opinió per si aquesta els pot portar a assumir responsabilitats que no els omplirien. Si aquestes persones opinaren des del seu seny i preocupació i en la mesura de les seves possibilitats acceptaren responsabilitats (per xicotetes que foren) en el centre tindríem la primera pedra per a la millora ja ficada.

També s’exigiria responsabilitat per aquelles persones (que hi han) que tenen una idea de centre, que es senten capacitades per generar un projecte que millore i permeta creixer al col·lectiu, que tenen il·lusió (més enllà de les reduccions i altres prebendes de mig pèl) per veure materialitzat un centre millor on realment s’aprofiten les possibilitats que tots i cadascun dels membres del professorat poden oferir al centre.

Responsabilitat (i humiltat) que s’exigiria al equip directiu, per a reconéixer que el seu projecte està esgotat, que no tenen idees que aportar, que la seva gestió és purament burocràtica i que més que permetre el creiximent del centre a dia d’avui són una remora per a la millora global.

Responsabilitat d’aquells que fins ara parlaven als claustres (poca gent, s’ha de reconéixer) per a que canalitzen la seva energia verbal en projectes que puguen plasmar-se en l’ambit pràctic.

En segon lloc demanaria responsabilitat als pares, pegant passos tant importants com els que ha pegat l’AMPA en dies anteriors, definint un model educatiu centrat en el progrés de l’alumne i buscant la màxima complicitat i col·laboració amb tots els estaments escolars. La veu dels pares i mares és fonamental per a projectar més enllà del temps i espai educatius el progrés i formació dels alumnes.

I en tercer lloc, responsabilitat dels alumnes, per a que sapiguen aprofitar tota aquesta sinèrgia que els té a ells com a principals destinataris i màxims beneficiaris.

Mares/Pares.

M’impresiona la valentia de les mares i dels pares a l’Iabmoll. Connecta clarament amb una de les idees matrius d’aquest quadern: el claustre de l’iabmoll és un dels seus grans valors (i per això dol tant veure’l desaprofitat, ignorat i maltractat).

Que una comunitat educativa siga activa és una de les condicions necessàries (però com veure’m no suficient) per a la millora escolar. Ací rau el famós concepte de tribu que defensa Jose Antonio Marina com a motor de l’educació. Les mares i pares de l’Iabmoll han demostrat la seva preocupació, compromís i claretat d’idees quan han sigut capaços d’opinar i valorar de manera pròpia tota una sèrie d’esdeveniments que han passat. Els pares i mares de l’Iabmoll han tingut la valentia de qüestionar la veritat oficial i plantejar-se que hi havia darrere d’unes explicacions que no semblaven satisfactòries. Les mares i pares de l’Iabmoll han ficat una fita molt alta que indica clarament que son vertaderament partíceps  de l’educació de les seues filles i fills.

I tot açò ha tingut un acte simbòlic. Un pare, mostrant una valentia fora del que és comú, ha presentat una carta a la direcció, questionant una decissió seua (en claustre no s’ha votat perquè no hi ha cap acta que ho reflexe, la comissió de convivència que ha decidit no te cap funció sancionadora perquè eixa funció és d’una comissió del consell escolar que no s’ha reunit i en consell escolar no s’ha pronunciat perquè no estava en cap punt de l’ordre del dia, i si estic equivocat, que pot ser, ensenyen-se les actes on es reflexa aquestes decissions i acords) que considerava injusta, no ajustada a l’acció castigada i plena d’informacions inexactes. El que una majoria de gent hauríem fet seria callar, acceptar i dir com es dia abans “si el mestre t’ha castigat, alguna cosa hauràs fet”, no siga cosa que al meu fill o filla se li fiquen les coses un poc més difícils al centre. Aquest fet mereix l’admiració, el respecte i el reconeixement de tots aquells que pensem que hem de viure en una societat cada vegada més humana, democràtica i, en definitiva, millor.

Però el segon fet que mereix la meva admiració és l’actitud de l’AMPA, que podent ignorar i deixar que aquest pare es crema-se en una batalla que ells observaven com a espectadors privilegiats, han tingut la gallardia de recolzar aquest escrit, discutir en les seves reunions els supostos que es plantegen i, finalment, decidir portar-lo a consell escolar.

Front tot açò, ¿què actitud han pres les persones que ens gestionen? La seva habitual el tancredisme. Per una part ha sigut inevitable contestar a l’escrit, però en eixa contestació no es tracta ningún dels temes substancials que es plantegen, volent omplir paper per a no quedar mal però en capa moment abordant el quid de la questió. Per altra part, obviant un debat que està en la comunitat educativa i que, a la vista dels esdeveniments, es fa necessari abordar amb el millor esperit possible acceptant allò que s’haja fet bé i reconeixent els errors que s’hagen comés.

Si jo fos part de l’equip de gestió del centre, estaria content de tindre un AMPA i unes mares i pares com els que hi han a l’Iabmoll, implicats i preocupats per l’educació dels seus fills i filles. A mi m’agradaria que em parlaren i preguntaren per les meves decissions, que questionaren la manera en que s0′han pogut fer les coses i em suggeriren actuacions per a millorar-les. Si jo fos part de l’equip de gestió del centre em preocuparia quan la gent no em planteja les seves crítiques, no em suggereix el que es pot millorar i no em donen visions diferents a la meva a l’hora d’abordar els problemes i prendre solucions. Ryszard Kapuscinski comenta en un llibre que els burócrates saben que el seu final està prop quan deixa de sonar-los el telèfon on els seus subordinats es plantegen les queixes.

Mentalitats.

Recorde un llibre de Mariano Fernàndez Enguita publicat fa uns anys amb el títol Es pública la escuela pública on  a partir d’un article publicat a Cuadernos de Pedagogia reflexionava sobre la mentalitat dels docents de l’escola pùblica a l’hora de realitzar la seva tasca.  En aquest llibre Fernández Enguita ficava els punts sobre les is en molts dels aspectes que influexen en la correcta realització de la nostra feïna. Un dels punts que tractava era sobre la mentalitat dels docents i de que manera aquesta repercuteix en la seva feïna i il·lusió.

L’article citat em porta a una petita reflexió que vullc compartir amb tots vosaltres. La pregunta que em faig és la següent: ¿por gestionar-se bé un centre educatiu públic quan allò que es té en ment com a ideal és un centre privat? ¿pot confiar-se la gestió d’un centre públic a persones que prefereixen ser usuaris o recomanen la matriculació en centres concertats o privats? Reconec que la resposta és difícil.

No obstant crec que és interessant que es porte a la llum pública aquest debat perquè la única manera de dotar de força a l’escola pública passa pel debat de la seva finalitat i dels seus objectius.  No podem deixar que es donen per suposades idees que no s’han debatit suficientment, no podem deixar a la improvisació la definició d’objectius d’una escola pública i no podem abdicar de reivindicar el paper social i la força educadora que té un centre públic.

En un dels articles que s’adjunten dins d’aquest llibre un professor  borrianenc, Alfons Moros, parlava dels quintacolumnistes de l’escola pública. Jo no vullc aplegar al nivell del company Alfons pero si que vullc fer una pregunta oberta: ¿pot gestionar un centre públic un grup de persones que tenen com a ideal i model de gestió un centre privat o concertat? ¿pot ser el referent d’una escola pública una persona que si pogués la transformaria en un centre privat o concertat? Evidentment, crec que no, que els discursos pseudobenintencionats cauen en el buït i que han de ser les persones que, verdaderament, creguen i confien en l’escola pública i les seves possibilitats els que empenten amb totes les seves forces dels centres educatius públics (moltes vegades malgrat la política de l’administració).

Encontre.

No podem obviar la trascendència de l’encontre que Eladio Linacero i el Professor B. Rieux varen tindre dies enrere. La qualitat literària d’aquest comentari (un lector me l’ha comparat amb els escrits d’Antonio Tabucchi) fa necessària la seva reproducció i consideració al seu autor, l’egregi Eladio Linacero.

He perseguido al profesor Rieux durante semanas con el vano propósito de arrancarle una opinión sobre los últimos acontecimientos vividos en el Iabmoll. Todo ha sido inútil. Está sumido en un silencio insondable. Un día, tras reprocharle su mutismo, le pregunté cómo le iban las cosas por el IES, y me contestó que «más o menos como a una bacteria sumergida en un caldo saturado de fenol», y se encerró de nuevo en su concha. Hace poco lo encontré más taciturno que de costumbre, y tras insistir, conseguí sonsacarle que estaba profundamente entristecido por la muerte de Castilla del Pino. Lo invité a cenar y para mi sorpresa aceptó.

Rieux habló durante buena parte de la velada del prestigioso psiquiatra. Mientras masticábamos unas aceitunas partidas especialmente amargas, me contó el caso de la mujer de un profesor del Iabmoll, funcionaria en Sagunto, víctima de un mobbing, que fue tratada por Castilla del Pino. La mujer, una trabajadora infatigable, ganó el caso en los tribunales pero el daño fue irreparable: tras años de sufrir lo indecible, no se recuperó y se le concedió una baja definitiva.

Después de zamparnos un opíparo menú anticrisis, mientras tratábamos de ingerir un café alquitranado, aproveché que en la conversación había surgido el Iabmoll para preguntarle por el “incidente” (así me referí a una noticia del periòdic.com que había suscitado abundantes comentarios por un castigo colectivo a los alumnos de primero de ESO). Para entonces habíamos trasegado demasiado vino y yo estaba algo aturdido. En mi descargo diré que había empezado la cena con agua mineral pero Rieux insinuó que las personas que solo beben agua no son de fiar porque al día siguiente se acuerdan de todo. Sobre el “incidente” afirmó que no tenía nada que añadir a las acertadas reflexiones de Neciv o de los padres que había leído en el blog. Convenía con ellos en que, aunque se quisiera disfrazar, se trataba de una medida injusta, desproporcionada y antipedagógica. Rieux dijo que la sanción respondía también al comprensible enfado del profesorado cuando sale de excursión con alumnos y las cosas no salen bien. Que probablemente la medida tenía que ver más con el alivio de la ansiedad ante nuevas salidas, que con la fechoría propiamente dicha.

Sin embargo, parece que lo que más le sorprendió a Rieux fue que, una vez descargado el enfado, la dirección no hubiera replanteado la medida al poco tiempo para restaurar un clima de concordia, un acercamiento a los estudiantes. «Esta medida», continuó Rieux ligeramente irritado, «causa resentimiento en alumnos y padres, porque es y se percibe como injusta e indiscriminada. Y lo que es peor, con estudiantes de primero recién llegados: ¿Cómo van a sentirse a gusto en un instituto que les inspira resentimiento? ¿Qué confianza y respeto le van a dispensar a la dirección? ¿Qué alumnos querrán imitar o identificarse con quienes les han defraudado, por muy admirables que sean estas personas en otros aspectos?».

Rieux, cada vez más vehemente, deploró la inflexibilidad de la dirección y apeló a la necesidad de volver a Spinoza y su concepto de «fortaleza» como combinación de «firmeza y generosidad». Agregó que Spinoza le brindó muchas ideas a Freud, y que este último, dijo Rieux casi gritando, era un desagradecido. Yo, a estas alturas, ya no lograba seguirle y asentía con disimulo, mientras cabeceaba como esos perritos que se ponían en la bandeja trasera del coche. Rieux, enardecido, rugió que Freud era, además de un ingrato, demasiado contradictorio, como había denunciado Castilla del Pino. Y entonces enmudeció de repente, se sosegó y guardó un silencio espeso.

Salimos a la calle. Mientras paseábamos por las oscuras callejuelas de la Vila, Rieux, lento como un Papa, masculló algo confuso sobre homenajear personalmente a Castilla del Pino, coger el coche hasta Córdoba, continuar hasta el río Guadajoz, apearse en Castro del Río (donde estuvo preso Cervantes), buscar la casa del olivo y allí, «en ese santuario de la reflexión», farfulló no se qué de postrarse y caer en trance… Después desapareció entre las sombras y me pareció distinguir una silueta que se escabullía en un garito cercano al río Anna.

Oportunitat.

Un professor de filosofia nietzscheà que em va trasmetre el gust per ensenyar deia sempre una dita que heredadad del seu avi i que transmet tota una idea de la vida “Consell de vell, cagat en ell”.  Jo, menys nietzscheà que aquest filòsof, dandy i capità de vaixell, agafe un consell de vell i el reivindique: “Canter nou, aigua fresca”. Tot açò ve a compte (a banda de reivindicar a aquest esteta nascut a Borriana) per l’oportunitat que s’ens brinda als membres de la comunitat educativa de l’Iabmoll i que no estem aprofitant.

El canvi a un centre nou no implica un mer tràmit que hem de complir amb la màxima eficiència i el mínim de soroll (açò sol pot nàixer d’una mentalitat burocratitzada i miope) sinó que s’ha d’entendre com una circumstància que desperta tota una sèrie de sinergies que permeteixen creixer a una comunitat educativa i a un projecte de centre.

Açò afecta tant a allò més bàsic com a les senyes d’idetitat d’un centre. Per exemple, no podem estar amb els braços creuats sense saber quin criteri es tindrà per a repartir els departaments. Altre exemple, no podem estar muts sense saber com organitzarem les aules, es a dir, quins criteris creiem que són els millors per a una distribució de les aules en funció d’una finalitat (perquè totes i tots hem estat en molts centres i tenim experiència per aportar aquells criteris de distribució que ens pareguen millors). Més exemples, seria important que parlarem de l’organització de les zones d’esbarjo de la manera que podrien estar marcades diverses parts en funció de les activitats que considerarem podrien ser més interessants per a les hores de pati. Però no deuríem quedar-nos en allò físic, també deuriem pensar en la distribució dels alumnes (un nou espai ens brinda noves oportunitats), en la definició de les optatives o en l’adeqüació de les aules a les noves tecnologies. Aplegant fins i tot a allò simbòlic, el nom de l’institut, de la biblioteca, d’algunes aules, el llocs per a pintar murals o fins i tot els colors de les aules.

Segur que si ho parlàrem entre totes i tots eixen noves decissions que seria important compartir i prendre les millors possibles. El amagar aquest debat es fruït de la debilitat, de la por al conflicte, de la negació a crèixer i a millorar. És vital per a la comunitat educativa de l’Iabmoll que ja es parle de tot açò (i més). Cada minut que obviem aquest debat és la millor garantia que les decissions que es prendran no seran les millors, perquè no és una equivocació immensa refuïr el trasllat a empaquetar els llibres dels departaments i portar-los al lloc nou on et manen.