Retre comptes.

Es necessari crear espais i temps per a retre comptes. Jo vullc que em demanen retre comptes i també en vullc demanar que a altres que ho facen. Però no com un acte fiscalitzador o de confrontació, sino retre comptes com un acte de maduresa organitzativa, de sentit col·laboratiu i de materialització de treball en equip.

Vullc tindre un espai i temps per a explicar als meus companys que faig a la meva classe, com treballe per tal d’assolir els objectius del curriculum, com treballe les competències, què classe d’activitats em són profitoses i quins vullc millorar, un espai i un temps on em puguen preguntar i on jo puga demanar consell, on puga exposar quina idea tinc d’un treball coordinat i col·laboratiu i on puga exposar les prioritats que considere importants. A la vegada, un espai i temps, on puga preguntar als meus companys la seva forma de treballar, què es el que consideren més profitós, com han treballant amb determinat alumne o alumna o els projectes que porten endavant a la seva classe.

Vullc tindre un espai i un temps per a que els membres de comissions ens expliquen el seu treball, ens conten els projectes que estan fent, ens diguen com utilitzen els recursos que el centre fica al seu abast per assolir els objectius de les seves comissions.  On també ens puguen preguntar què faríem els altres i com resoldrien els problemes que tenen.

Un espai i un temps on les direccions ens explicaren la seva gestió, com realitzen les funcions que tenen encarregades, quines accions han desenvolupat i per què, on ens exposaren els seu projecte i la manera en que es va materialitzant, on sapiquerem com volen materialitzar aquest projecte en la realitat del centre, què contactes han tingut amb altres institucions per obtindre una escola pública de qualitat o simplement com es van a aplicar les lleis educatives al centre educatiu. També on em pregunten i em demanen el meu parer al respecte de la seva funció directiva, on em pregunten com es podria millorar, on en definitiva es construira la visió col·lectiva del cenre.

Si no es donen estos espais i temps, tindrem una educació sesgada, compartimentada, tecnocràtica i burocratitzada, on el regne de taifes de l’aula sembla inviolable però on ningú té el dret a interpelar als altres, a suggerir, a dialogar, a buscar la millora col·lectiva, a compartir la informació, a  millorar organitzativament. És necessari que des dels centres prengan consciència de la falta d’aquestos espais i es creen, apostant així per la maduresa organitzativa  i democratització de l’escola

Morir d’èxit.

Aquesta expressió, prestada per l’amic Juan pot representar a la perfecció el que als docents ens està passant. Avui apareix publicada en els diaris una notícia de la Conselleria d’Educació on es diu que el sou dels docents ha augmentat des de l’any 2000 en un 40 per cent (segurament demà treuran la notícia del Pla de Pensions amb el qual la conselleria ens ha “premiat” i la millora de no se quina clausula del sou o la pujada de no sé quin altre complement). Aquestes manifestacions van companyades per altres que diuen que aquesta pujada de sou el que mostra és la constant aposta per part de l’administració en el capital humà que representa el professorat i la millora constant de les seves condicions.

Jo no dubte de que millores com aquestes pactades per els agents sindicals (per tots o quasi tots) poden suposar un incentiu al nostre treball i estimular-nos a desenvolupar-nos i preparar-nos millor docentment, però em fa pregunatar-me si darrere d’aquestes no hi ha una estratègia (en la qual moltes vegades cauen els nostres representants sindicals) de omplir les nostres aspiracions salarials però alhora buïdar les nostres peticions educatives. M’explique. Jo crec que un professor és un treballador determinant no sols per les condicions econòmiques de les seves percepcions sinò per l’empoderament que pot tindre alhora de fer la seva feïna i per les possibilitats que se li plantegen des de les administracions educatives. Si ens parem a pensar en tot allò que podem fer el professorat i ho comparem en el que es demanva i reivindicava des dels moviments pedagògics de fa vint anys observarem que no és que no s’han assolit pràcticament ninguna d’aquelles peticions sinó que més bé, hem retrocedit. Les persones que varen lluïtar per una escola pública de qualitat amb ratios més baixes, amb majors possibilitats per als alumnes, amb una capacitat transformadora evident, amb un compromís social que es plasmarà amb curriculums i pràctiques no han vist res d’això. En aquest sentit s’ha donat més bé el contrari. Dia a dia, cobrem més però podem fer menys.

La conclusió d’aquesta reflexió és la pregunta que em faig sobre si no estarem morint d’èxit, si no serem com aquell porc que content assistia al menjar que dia a dia li oferien sense saber quin seria el seu final, si no ens despertarem un dia i sentirem que algun polític afirma que l’escola pública és molt cara i deuriem d’introduïr la gestió privada dels centres educatius (com ja s’ha fet en els centres sanitaris de nova creació).

Xavi.

Moltes vegades m’he preguntat què es allò que li dona sentit a que es parle de l’esperit d’un centre i sempre he trobat la mateixa resposta: les persones i la seva actitud. Però aquesta actitud no és una cosa que estiga ahí i prou sinò que ha de tindre catalitzadors, conreadors, cuidadors que coneixedors del que som les persones sapiquen què mecanismes ficar en marxa per poder generar aquesta actitud i que no es convertisca en un joc de parules sinò en una realitat tangible i transformadora. Si algú em parlava de l’esperit del Iabmoll, a mi se’m representava un grup de persones que van saber fer d’aquell centre educatiu un lloc especial però en especial se me representava a la persona que va ser el principal conreador d’aquest esperit: Xavi. El trobar-te al llarg de la teva trajectòria docent amb algú com Xavi és un fet que et marca i et canvia, perquè representa precisament allò que li fa falta a un centre que li passe per a crèixer i marcar una empempta que malgrat que vaja contra aquestos temps buïts que estem vivint en educació no es pot borrar mitjançant l’arbitrarietat i el despotisme.

En primer lloc, en Xavi es reconeix la seva cultura, no hi ha conversa amb ell que no siga profitosa, consell intel·lectual que no siga educador ni recomanació que es puga ignorar. Tot el que ell ha viscut i llegit sap com transmetre per a fer que els moments que es passen amb ell siguen quelcom més que un simple intercanvi de paraules. En segon lloc, destaca la seva bonhomia (en el sentit que Machado ho deia, doncs no puc menys que comparar a Xavi amb el savi Juan de Mairena o amb el mateix Machado, catedràtic d’institut com ell), no li conec males accions, és d’aquelles persones que prefereix el silencia abans que una mala acció (i ocasions no li han faltat), sap que les actuacions dolentes poden degenerar en espirals difícils de parar i per tant les evita. En tercer lloc, és un exponent del que coneixem com sentit comú (aquell que deia Ortega que era “el menos común de los sentidos”), valorant les coses en la seva justa mesura, sent un fidel de balança que sap pesar de manera adecuada actuacions i vivències, que li dona la imortància justa a les coses, sense hipertrofiar-les ni minusvalorar-les. En quart lloc, el seu exemple com a docent, és respetat per alumnes i companys, treballa molt per damunt de les seves obligacions i aporta qualsevol novetat substancial a les seves classes, destacant per la seva “autoritas” (en el sentit clàssic)  guanyada a pols i dia a dia. En cinquè lloc, Xavi té una visió global de les coses que li permet prendre les decissions més adequades en el moment just sabent ser el catalitzador d’un grup i el propiciador dels canvis necessaris per a que organitzacions com els centre educatius milloren i progressen. En sisè lloc, és d’admirar la seva valentia perquè no fuig cap pregunta ni cap interrogació contestant en virtut de les seves conviccions i no buscant una conveniència egoïsta de la qual sempre ha abominat. I finalment, sorpren la humilitat (sap tindre els peus a terra) amb la qual desenvolupa la seva tasca i que impregna tot el seu caràcter.

Per tot això, un centre que tinga a Xavi entre els membres del seu claustre és un centre afortunat perquè té allò que els estoïcs demanven per poder saber com dirigir millor la seva conducta: un home sensat, referent en les seves actuacions i converses i un capital que no es pot desaprofitar a l’hora de fer progressar a una comunitat educativa.

Despedagogitzar.

Desconec si existeix aquesta paraula, però si que tinc constància de que aquesta acció es dóna als nostres centres educatius. Com si es tractara d’una estratègia silenciosa i constant, com un fenòmen d’erosió permanent, dia a dia als nostres centres estan més absents les idees pedagògiques. Es prima a aquells educadors que pensen poc en pedagogia, a aquells que els importen poc les idees i molt els resultats. Es busquen equips directius que els preocupe poc el projecte educatiu i centren els seus esforços en les tasques burocràtiques i administratives. Es busquen inspectors que coneguen el darrer detall de la llei però que ignoren la finalitat i el marc pedagògic que la inspira. En definitiva, es busquen educadors determinats per l’actuació dirigida dels responsables administratius i allunyats de l’educació entesa com a projecte il·lustrador i emancipador.
La prova del que dic la tenim als claustres ¿Quan es parla d’educació? ¿Quin espai tenim per contrastar idees i models educatius? ¿Com reaccionen alguns companys quan senten parlar de pedagogia? No vivim bons temps per a les idees educatives. Els immobilistes ja s’han encarregat de difondre (i amb èxit) una visió de la pedagogia com una ciència estèril, com un saber retòric que no aporta llum, com el signe dels que volen sotmetre tota autoritat del mestre i l’equip directiu a no sé què forces del mal que representen els que critiquen al professorat i volen la seva submissió. Els que parlen de pedagogia als centres entan condemnats a la indiferència, la ignorància i fins i tot al despreci.
Però els resultats d’aquesta ignorància els estem pagant. Tenim centres molt dotats de documents però poc centrats en projectes. Observem educadors que actuen sempre com a reacció i no són capaços de tindre una actitud proactiva, que dissenye el futur en lloc de jutjar el passat. Patim en el dia a dia l’immobilisme, la por al canvi, la fugida de la innovació per tal de buscar una seguretat que no ens donarà cap fruït.
La solució a aquesta situació passa precisament per fer el contrari del que volen els despedagogitzadors, hi ha que dotar de pedagogia als educadors, hi ha que fer dels claustres llocs de debat sobre l’educació (potser una hora de debat ens evite un dia de frustració), espais on es valoren aquelles persones que tenen idees i les comparteixen amb els companys, situacions que ens permeten parlar de futur i no únicament queixar-se del passat. No podem tolerar aquesta estratègia de buidat d’idees, nosaltres els educadors compromesos amb el canvi i la millora tenim la obligació de pedagogitzar els claustres (encara que els reaccionaris ens mostren el seu despreci i manifesten les seva por). Aquest ha de ser el nostre compromís moral.

Permeabilitat.

Hem de crear escoles permeables, escoles que siguen conscients del context que tenen, que demanen ajuda al context per a millorar i que aporten esforços per a millorar el context. Estar atent al que ens envolta té un efecte motivador per als alumnes, doncs d’alguna manera veuen tractats els problemes que els afecten en les aules i també poden fer una inferència directa del que es treballa a l’escola i la utilitat del treball escolar en la seva vida quotidiana.
També és important contemplar el context com una font de recursos on es puga trobar l’ajuda necessària per a complir alguns dels objectius de l’escola. Per exemple, portar les mares i els pares a les tutories, fent-los parlar de temes que dominen i poguen interessar als seus fills i filles o simplement contant la seva trajectòria vital i professional. O també portant a experts i professionals d’algun tema que es tracte a l’escola per tal de donar una visió arrelada a la pràctica i que els alumnes identifiquen com vinculada a la societat en la qual viuen.
Per fi, també seria important que des de les escoles es llançaren propostes per millorar allò que ens envolta. Deuríem crear estructures de debat i d’investigació on es replegaren les necessitats dels escolar com a model de ciutadà i, alhora, ciutadà del futur. Es podrien llançar aquestes propostes fonamentades i, fins i tot, portar-les a les institucions públiques per a que es desenvoluparen. Si al final, isqueren algunes d’aquestes propostes els alumnes se sabrien importants en la societat i la veurien amb altres ull, doncs sempre es respeta més allò del que som corresponsables.
Permeabilitzar l’escola és una via de donar-li vida, utilitat i sentit a una institució que cada dia més sembla tancada en si mateixa, escleorotitzada, aïllada i desenpoderada.

Juan.

Juan és un luxe per a qualsevol centre educatiu. És un educador que ha passat per tots i cadascun dels nivells educatius. Va començar en els àntics parvulets, ha donat classe a primària, ha treballat amb adults, secundària, també a la universitat, ha tingut responsabilitats de gestió, en fi, no hi ha racó ni espai educatiu amb el que Juan no tinga experiència. A més, Juan representa una persona d’idees en educació, transmet pensament, reflexió, llum sobre l’educació. Sap allò que la teoria pot aportar a l’educació i ho transmet amb senzillesa i humilitat. A més a més, també és un home d’acció, porta endavant projectes, actuacions, introdueix les noves tecnologies a l’aula i facilita la introducció d’aquestes als companys i companyes, realitza projectes de solidaritat amb professorat i alumnat, col·labora amb activitats extraescolars, i, per si fora poc, porta la pàgina web de l’institut. Finalment hi ha que dir que és una persona valenta, parla en els claustres, diu les seves opinions, aporta crítiques quan veu que alguna cosa no esta fent-se de la millor manera possible, reflexiona conjuntament amb els companys i és com un espill que ens ajuda a contribuïr a la millora educativa.
En els temps que estem, no ens podem permetre prescindir d’una persona com Juan. Un claustre amb voluntat de millora deuria tindre cura d’algú com ell. Es deurien d’articular les mesures oportunes per a que pogués compartir els seus projectes amb la major part de membres de la comunitat educativa que es pogués, transmetent la seva experiència i les seves reflexions. Una direcció sana deuria d’escoltar a persones com Juan, que sap fer crítiques humils i aportacions ciclòpees. Tots deuriem estar contents de tindre’ls com a company o com a mestre.
Si algú em diguera que aquells centre que tenen un Juan, els seus equips directius el veuen com un problema i no com una fortalesa, si algú em comentara que els projectes que porta Juan s’intenten abortar en lloc de potenciar, si algú em transmetera que un claustre li gira l’esquena a un catalitzador de l’educació de qualitat com és ell, immediatament tindria l’evidència de que les coses no funcionen bé. Aquells centres que tenen un Juan (o més d’un) són afortunats. Però les persones intel·ligents són aquelles que a més de tindre sort la conreen. I una sort com la de Juan, l’hem de conrear com una flor preciosa que dona entitat i qualitat a un centre. Gràcies Juan.

Tenim el dret de somniar.

Una bona amiga i millor professora m’envia aquest vídeo d’Eduardo Galeano, on reivindica amb lucidesa i contundència el dret a somniar. Jo, fent ús de la màxima de l’ecologisme (pensar globalment, actuar localment) us demane que el gaudiu, el penseu i que el fiqueu en pràctica als llocs on estem. Salut, educació i bon any.

Exemple.

Tenia en dies passats una conversa amb Eladio Linacero, que fent us de la seva finura intel·lectual em senyalava l’error que els lògics queien quan incloïen entre les fal·làcies l’argument “ad hominem”. Jo, ebri de lògica, li contestava que els arguments han d’estar per damunt de les persones i encara que una idea la  defensara un “pernales”, la vertadera força residia en les paraules i no en les persones. Dies després, em cau a les mans un magnífic llibre escrit per l’assagista Javier Gomà titolat Ejemplaridad Pública. En ell parla de la necessària legitimació que han de tindre les institucions públiques per la via de les actuacions que els seus representants han d’exhibir a la societat com a mostra d’una font de legitimació que va més enllà del que és formal. Casualitats de la vida, Gomà estava dient el mateix que Eladio Linacero, i jo, novament, he de reconèixer la intel·ligència privilegiada del meu amic i els pre-judicis acadimicistes en els quals tinc debilitat per a caure.

Tot açò ve a compte de la legitimitat que en l’educació hem de tenir les persones que treballem en ella. Gomá dedica una part del seu llibre a l’exemplaritat pública que han de tindre els funcionaris i les seves paraules són totalment aplicables al que fem els educadors. En resum del seu argument seria el següent: que legitimitat pot tindre un funcionari quan fa un ús que busca l’interés privat d’una potestat que li ve otorgada per l’esfera pública. És a dir, com podem confrontar arguments amb persones que no estan legitimades (doncs encara que des del punt de vista formal puguen tindre consideració de representants d’allò pùblic no la tenen plenament a la llum de les seves accions) per a defensar unes idees que estan en contradicció en la seva acció quotidiana?

I ara, anant al cas concret (per desgràcia les persones hem de ficar-li cares a les idees per a que ens resulten atractives) que em referia Linacero, la pregunta que del pàrraf anterior la traduïriem de la següent manera: tenen dret a parlar en un claustre sobre educació, esforç i qualitat en l’ensenyament les persones que fent ús de les prerrogatives (que no privilegis) que els dona el seu càrrec fugen de l’aula, s’inventen assignatures sense alumnat, fiquen a l’horari aules que no existeixen, fa anys que no fan cap guàrdia o simplement eviten en tot moment tindre cap contacte educatiu amb l’alumnat i, sobretot, amb l’alumnat més necessitat de rebre educació. La resposta és no, però la realitat és que si. No obstant, quan ens trobem una altra vegada més en aquestes situacions sempre ens quedarà el consol de llegir a Javier Gomà (abans, després o durant el claustre).

Superdotats.

Em comentava un mestre amic meu, Rafael, que l’estratègia que es segueix amb els alumnes superdotats o talentosos és totalment la contraria de la que es deuria seguir. Ell es confesava superdotat doncs un test d’aquells que alguns psicòlegs avançats ens feien a l’escola de fa més de trenta anys el va detectar com a superdotat doncs la prova li diagnosticava un CI de 140. Aquest amic m’insistia que l’estratègia educativa que necessita el superdotat intel·lectual és la de descarregar-lo de feines acadèmiques. Per supost, això d’avançar-lo de curs ni pensar-ho doncs és una barbartat que acaba pagant la salut psíquica i social de l’alumne afectat. Però aquelles hores que el seu nivell de treball li permet evitar l’estudi ordinari, en cap cas dedicar-les a l’estudi extraordinari.

No estava desenfocat el meu amic a la llum de la teoria de les intel·ligències multiples de Howard Gardner, doncs aquell que tinga la inteligència matemàtica o lingüística molt desenvolupada no necessita que se li incidisca més sobre aquest tipus d’intel·ligencia sinó que se li desenvolupen les altres: musical, espai-temporal, psicomotriu, intrapersonal i interpersonal. Jo en particular apostaria per desenvolupar especialment les dos últimes i més que dedicar als alumnes talentosos i superdotats a treballs acadèmics extra, dotar-los de recursos personals i habilitats socials i emocionals per a enfrontar-se amb garanties a una realitat que malgrat reconéixer el seu talent possiblement no els tracte tan bé com podríem desitjar.

Etiquetes.

Avui s’han celebrat eleccions als consells escolars. Segurament han entrat moltes persones com a representants de pares, mares, alumnes, professorat. Són molts i per molts diversos interessos i vocacions. Jo vullc centrar-me en dos persones, dos professors que han entrat en un consell escolar. Dos professors, premiats, innovadors, implicats, sensibles als problemes i rigorosos amb el seu tractament, que han sigut triats per les companyes i els companys amb un manament molt concret: que porten tot el que ells son al consell escolar, que actuen com saben actuar, que defensen tot allò que per a ells representa l’escola pública i que tantes vegades s’oblida de forma interessada per molta gent. Aquestos dos companys entraran als consell, parlaran, debatiran, aportaran solucions, demostraran que l’escola pública es pot i es deu millorar. Trobarna l’alé per part de moltes companyes i companys, trobaran la gratificació de la justícia de les seves opinions, trobaran que si s’aplicaren les idees que aporten potser millorara el centre educatius. Pero també van a trobar l’etiqueta que alguns big brothers i big sisters del nostre entorn els ficaran: diran que son logsistes, que sols defensen als alumnes, que el que ells volen és que el professor perga l’autoritat, que volen convertir els instituts en un centre d’adoctrinament d’àcrates i ocupes, diran, en definitiva, que són els principals enemics del benestar dels seus companys. I quan ho diguen miraran desafiants a totes aquelles persones que els escolten, esperant que ningú els discutisca, desitjant que el silenci impere en la comunitat educativa i que la única veu que es senta. Però quan pensen que ningún contestará, la serena veu d’aquestos companys tornarà a raonar i a exposar els seus arguments i les seves propostes. Es tasca de tots no caure en el paranys de les etiquetes que alguns els van a imposar, hem de saber escoltar, jutjar i finalment recolzar públicament allò que pensem que enfortisca l’escola pública. Ànim companys, avui l’iabmoll està de sort.

P.D.: Per sort no es trobaran sols dins del consell, la gran esperança blanca de l’iabmoll estarà present amb les seves ulleres i els seus problemes renals.