Engreixar per a morir.

Ahir han començat tot un rosari (o via crucis) de reunions entre els representants de la plataforma per l’ensenyament públic i la conselleria d’educació. Desconec el final de tot aquest procés però vullc permetre’m fer una petició adreçada directament als col·lectius de la plataforma i indirectament als representants institucionals: que es creen els mecanismes per empoderar als membres de la comunitat educativa i els acords vagen més enllà de l’obtenció de privilegis laborals i beneficis salarials.

M’explique, jo en aquestos moments tinc necessitats majors que la reducció de 20 minuts en la meva jornada laboral o que l’augment salarial es faça seguint l’IPC harmonitzat o per harmonitzar. No negue que aquestes reivindicacions tinguen la seva importància, però sé que tenim necessitats amb molta més relevància que tenen a veure amb la dinàmica de funcionament i de control que es segueixen als centres.

La primera cosa que jo demanaria en una negociació seria el compliment dels acords: no és de rebut que un centre programat al mapa escolar de l’any 96 no estiga construït. Tindre una comunitat escolar poc reivindicativa no ha de ser l’argument per negar la qualitat educativa requerida a un alumnat que té els mateixos drets que el de qualsevol altre lloc.

La segona seria l’exigència de l’abandonament de la política de gover a cop de decrets i ordres que no han sigut motiu de debat i deliberació per part de la comunitat educativa i dels seus representants, utilitzant les taules i consells únicament com a figures retòriques. Jo vullc que la meva veu, en la mesura de les possibilitats es puga sentir, sobretot quan parlem d’un grup de persones que majoritariament estan interessades en el seu treball i en la millora de l’educació.

La tercera petició tractaria sobre els mecanismes de control que tenim els professors, sobretot la inspecció, exigint proves solvents per a la tria dels inspectors i inspectores, on es valoren tant els seus coneixements legals com pedagògics, on es tinga clara quina és la seva funció i acrediten una experiència contrastada com a docents que permeta evitar tota sospita de la seva filiació política.

La quarta petició tindria a veure amb la responsabilitat que tenim els docents en la gestió i direcció dels centres, no podem tolerar que un avanç de la democràcia com va ser la desaparició de la figura del director de carrera aparega cada vegada com més irreal, doncs sembla que els equips directius puguen arrogar-se un estatus diferenciat que els fa pulular per un limb que està més enllà del bé i del mal i que els permet no respondre de les seves accions davant ningú que no siga la inspecció.

La cinquena i més important tindria a veure amb l’actitud de minusvaloració que l’escola pública pateix per part d’uns governants deslumbrats per les dinàmiques de l’empresa privada. Un centre educatiu, per sort, no es pot regir amb criteris de guanys i pèrdues monetaris, no segueix les mateixes dinàmiques que tenen les empreses particulars, no pot negar en cap moment que el seu caràcter públic requereix una concepció globalitzadora i que el seu èxit es mesure en termes de felicitat dels alumnes i incidència en la vida social de la comunitat on està ubicada. No podem tolerar per més temps tots els complexes que un sector dels dirigents d’este pais han pretés inocular en la mentalitat dels docents (i funcionaris en general).

Justificant el títol d’aquesta entrada (sugerència d’un company, fill de ferroviari que va patir com es desmantelava una empresa pública tan important com era la RENFE) no es pot tolerar que vullguen engreixar-nos més amb pinso, adormint la nostra capacitat d’incidència, mermant les nostres facultats de decissió, afeblint les nostres responsabilitats i, en síntesi, preparar-nos a nosaltres i a l’opinió pública per finiquitar en gran part la capacitat de transformació i canvi social que deu tindre l’escola pública.

Etiquetes: escola pública, reivindicacions