Recorde un llibre de Mariano Fernàndez Enguita publicat fa uns anys amb el títol Es pública la escuela pública on a partir d’un article publicat a Cuadernos de Pedagogia reflexionava sobre la mentalitat dels docents de l’escola pùblica a l’hora de realitzar la seva tasca. En aquest llibre Fernández Enguita ficava els punts sobre les is en molts dels aspectes que influexen en la correcta realització de la nostra feïna. Un dels punts que tractava era sobre la mentalitat dels docents i de que manera aquesta repercuteix en la seva feïna i il·lusió.
L’article citat em porta a una petita reflexió que vullc compartir amb tots vosaltres. La pregunta que em faig és la següent: ¿por gestionar-se bé un centre educatiu públic quan allò que es té en ment com a ideal és un centre privat? ¿pot confiar-se la gestió d’un centre públic a persones que prefereixen ser usuaris o recomanen la matriculació en centres concertats o privats? Reconec que la resposta és difícil.
No obstant crec que és interessant que es porte a la llum pública aquest debat perquè la única manera de dotar de força a l’escola pública passa pel debat de la seva finalitat i dels seus objectius. No podem deixar que es donen per suposades idees que no s’han debatit suficientment, no podem deixar a la improvisació la definició d’objectius d’una escola pública i no podem abdicar de reivindicar el paper social i la força educadora que té un centre públic.
En un dels articles que s’adjunten dins d’aquest llibre un professor borrianenc, Alfons Moros, parlava dels quintacolumnistes de l’escola pública. Jo no vullc aplegar al nivell del company Alfons pero si que vullc fer una pregunta oberta: ¿pot gestionar un centre públic un grup de persones que tenen com a ideal i model de gestió un centre privat o concertat? ¿pot ser el referent d’una escola pública una persona que si pogués la transformaria en un centre privat o concertat? Evidentment, crec que no, que els discursos pseudobenintencionats cauen en el buït i que han de ser les persones que, verdaderament, creguen i confien en l’escola pública i les seves possibilitats els que empenten amb totes les seves forces dels centres educatius públics (moltes vegades malgrat la política de l’administració).
Etiquetes: escola pública, gestió
Juny 10, 2009 a les 5:14 pm
Observe amb indissimulada satisfacció que compartim algunes lectures, com ja havíem comentat. MFE és un dels meus “ídols” pedagògics, i aquest estiu hi assistiré a un seminari a Santander sota la seua direcció, on espere sobreposar-me a la seua proximitat física i no comportar-me com un fan qualsevol de Madonna (en l’aspecte intel.lectual, s’entén…). Pel que fa al teu comentari, crec que Enguita no oposa obertament escola pública a privada, sinò que enfronta el concepte públic a la idea de privat. M’explique; no es tracta d’optar per l’escola pública front a la privada o concertada (eixa elecció ja l’hem feta, mal que siga per raons professionals i laborals, no necessàriamente per una opció ideològica personal). Es tracta de redefinir la cosa pública, què entenem per un exercici públic de l’educació; al meu parer, té dos característiques bàsiques: és obert a la participació i és susceptible de control públic (és a dir, no sols tècnic o jeràrquic, encara que si aquest existira realment ja en seria un pas important). Quan el professorat s’apropia del centre educatiu, renunciant a la participació externa i a l’exercici del control, la pràctica es privatitza, perd sentit, es fragmenta en compartiments tancats i aïllats (efectivament, les aules) i qualsevol acció significativa conjunta esdevé quasi una utopia. La idea de servei públic desapareix i es substituïda per un equilibri inestable amb la realitat, en el qual es va trampejant i improvisant (proves d’això tenim als nostres centres, oi?) sense altre objectiu que romandre un any més al centre, bé al si del claustre o com a part de l’equip directiu. Alguns companys que s’omplin la boca defensant l’escola pública (front a la privada) mantenen uns comportaments censurables des de l’òptica de la participació i del control sobre el seu treball, per no mencionar la reiterada resistència a la coordinació efectiva. Com a conseqüència, moltes escoles públiques no són públiques.
P.D. M’alegre que hageu introduït un element nou al debat, encara que relacionat amb l’anterior; els qui no treballem a l’IES Iabmoll hem seguit la polèmica del “Crist del xiclet” amb interés, però com a espectadors.